Compromís-Podemos-És el moment registra les candidatures

Ja hem presentat la candidatura de “Compromís-Podem: És el moment” per la circumscripció de València. Amb Joan Baldoví de cap de llista, Àngela Ballester de dos, jo mateix al tercer lloc seguit de l’actriu Rosana Pastor al quart lloc.

LLISTES 2

Pel que fa al Senat, el primer President del Consell del País Valencià, Josep Lluís Albinyana, encapçalarà la candidatura.

Compromís-Podemos-És el moment ha registrat aquest matí davant la Junta Electoral Provincial de València les seues candidatures al Congrés i Senat. Joan Baldoví (Compromís) és el cap de llista al Congrés, a qui segueix de número dos Àngela Ballester (Compromís). El número tres de la llista és Enric Bataller (Compromís) i la número quatre l’actriu Rosana Pastor (Independent), en una candidatura que tanca en el número 15 l’Alcalde de València, Joan Ribó (Compromís).

Per la seua banda Josep Lluís Albinyana (Independent), el primer President del Consell Preautonòmic del País Valencià, encapçala la candidatura de Compromís-Podemos-És el Moment al Senat. Dolors Pérez (Compromís) és la número dos i Ferran Martínez (Podemos) el tres.

Joan Baldoví ha assegurat que “els components d’esta candidatura anem donar-ho tot per aconseguir una fita històrica: el primer grup valencià al Congrés. I per contribuir amb els nostres vots al canvi necessari al govern de Madrid i per aconseguir un nou model de finançament just per a les valencianes i els valencians”.

Segons ha assenyalat Àngela Ballester “hem presentat hui la candidatura que estem segurs serà la primera força en la nostra comunitat el 20 de desembre. Les properes eleccions marcaran no només la pròxima legislatura sinó les pròximes dècades. Anem a guanyar el futur i per a això comptem amb una candidatura potent”.

Llista completa al Congrés: Joan Baldoví, Àngela Ballester, Enric Bataller, Rosana Pastor, Txema Guijarro, Paula Espinosa, Lola Bañon, Vicent Alonso, Sergi González, Reyes Matamales, Teresa Díaz, Mamen Gimeno, Jaime Paulino, Paula Paniza i Joan Ribó.
Llista completa al Senat: Josep Lluís Albinyana, Dolors Pérez i Ferran Martínez.

Anuncis

Compromís i Podem hem formalitzat hui davant notari el protocol electoral

Hui, representants de Compromís i de Podem hem formalitzat davant notari el protocol que ens permetrà concórrer a les eleccions generals del proper 20 de desembre de manera conjunta davall el nom de “Compromís-Podemos-És el moment”.

El co portaveu de Compromís, Enric Morera, ha assenyalat als mitjans de comunicació a l’eixida de la notaria que “estem molt contents perquè anem a fer història. Hem fet un gran esforç per configurar una candidatura electoral valenciana per representar al poble valencià al Congrés dels diputats, per ser protagonistes de la segona transició, per acabar amb l’empobriment del poble valencià defensant els nostres interessos en matèria de finançament i d’inversió pública territorialitzada”.

“Fem una crida a què a esta candidatura ampla s’incorporen més persones i més entitats que vulguen construir amb nosaltres, de forma positiva, eixe instrument polític que és esta coalició per aconseguir el canvi polític també al conjunt de l’estat. Des del País Valencià volem ser protagonistes d’un canvi positiu al govern de l’estat per acabar amb les polítiques de dreta i centralistes que han enfonsat a les persones i ens han enfonsat com a País”.

Un 9 d’Octubre pel canvi

El 6 d’octubre de 1977 va ser mortalment ferit Miquel Grau mentre enganxava cartells a Alacant amb què es convocava la immensa manifestació que es va celebrar a València el 9 d’octubre en demanda de Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia. L’activista alacantí tingué el trist honor de ser l’última víctima oficial del franquisme, i així es reconeix implícitament a l’article 10 de la Llei 52/2007, de la Memòria Històrica, on precisament es col·loca el dia en què va ser agredit com a data fins on arriba el reconeixement a favor de les persones caigudes en defensa de la democràcia. El seu sacrifici, però, no va ser intranscendent, perquè pocs dies després, el 15 d’octubre, el govern d’UCD, acoquinat per una pressió del carrer que anava en augment, va haver de promulgar per fi la reclamada Llei d’Amnistia.

Han hagut de passar 37 anys perquè Miquel Grau reba un reconeixement institucional a la seua ciutat, i en eixe temps totes i tots ens hem fet escèptics davant les resistències, reticències i renúncies viscudes en el camí a la nostra consideració com a poble normal, en pau amb ell mateix i desitjós de projectar-se col·lectivament cap al futur. Ara, però, estem assistint a un canvi insospitat fa pocs mesos, perquè la necessitat de passar pàgina a la corrupció, al servilisme i a la desmemòria practicats des de la Generalitat pels governs del PP han provocat l’efecte contrari, que el nostre poble s’alçara a les urnes el proppassat 27M i diguera que ja n’hi havia prou.

Tornem a tindre un govern de progrés a les nostres principals institucions, però malauradament ja no som el “Levante Feliz” ni la “California Mediterránea” que alguns somniaven, sinó un territori empobrit per dècades d’infrafinançament i de manca d’inversions estatals, unides a un saqueig monumental. Som l’única autonomia pobra que contribueix a la cistella comuna, per damunt inclús del que fan altres territoris molt més rics; i eixe contrasentit està darrere de fenòmens negatius que patim, com l’elevat fracàs escolar, l’índex de precarietat laboral i la fuga de cervells, que sols se solucionen amb inversions fortes que, fins ara, no ens estan arribant.

El 9 d’octubre de 2015 eixirem al carrer, espere que enguany de manera massiva, per reclamar un sistema de finançament just per al nostre poble. Eixe és el repte que ha d’aglutinar-nos, perquè no tindrem cohesió ni prosperitat sense diners per a l’educació, la sanitat, la protecció social, la preservació del medi ambient, el foment de la nova economia neta, innovadora i sostenible. Hui, com al 1977, les valencianes i valencians hem d’exigir a l’Estat que complisca les seues funcions primordials, que abans eren les d’instaurar un règim de llibertats decent i ara són les d’assegurar un tractament igualitari a totes les persones i territoris que el conformen. Al front de les nostres institucions d’autogovern ja tenim persones amb voluntat de servir i no d’aprofitar-se individualment. Fem-los costat al carrer, perquè l’experiència del canvi i del benestar puguen anar avant.

Article publicat a laveupv

Sí, em presente a les eleccions generals

Moltes i molts m’ho estaveu preguntant, i ja he pres una decisió que la premsa està difonent. Vull participar al Congrés dels Diputats en una legislatura que haurà de canviar moltes coses.

Els i les representants de Compromís coincidirem amb molts altres per refer el sistema de 1978 i construir una veritable democràcia inclusiva on totes i tots comptem. Els nostres objectius són clars: pluralitat, finançament just, dignitat per al poble valencià, igualtat d’oportunitats, llibertats plenes per a viure i conviure en el respecte a les persones i els pobles. No serà fàcil, però ho aconseguirem.

M’agradaria comptar amb el vostre suport per poder ser, al Congrés, un entre tants a l’hora d’espentar el canvi amb totes les meues forces. Eixe és el meu compromís.

Refugiats en espera

Rere la desaparició de la Unió Soviètica, el Consell Europeu va establir al 1993 unes regles d’incorporació de futurs membres conegudes com els Criteris de Copenhague, el primer dels quals, de caire polític, els exigia la creació d’unes institucions aptes per garantir la democràcia, respectar els drets humans i respectar i protegir les minories ciutadanes. La Unió Europea va créixer cap a l’est mitjançant la històrica ampliació operada l’1 de maig de 2004, en què va incorporar de colp deu nous membres: República Txeca, Eslovàquia, Eslovènia, Estònia, Letònia, Lituània, Malta, Xipre, Hongria i Polònia.

Ara, els ministres d’Interior de la Unió Europea han hagut de posposar al 8 d’octubre la seua urgentíssima decisió sobre el repartiment dels 120.000 refugiats radicats en condicions lamentables a Grècia, Itàlia i Hongria, i això perquè cinc d’eixos països es neguen a acceptar que el sistema de repartiment tinga caràcter obligatori. Davant la necessitat d’una acció conjunta de la Unió Europea, assistim a una patètica i esbiaixada utilització del concepte de sobirania, que des del seu primigeni sentit emancipador ha passat a ser invocat per alguns com a justificació de la seua pura i simple insolidaritat. Sembla que la Unió Europea va fracassar a l’hora de fer pedagogia sobre les fortes conviccions d’humanitarisme democràtic que haurien de mostrar, ineludiblement, tots els aspirants com a requisit per a la seua admissió com a membres. Ben al contrari, l’ampliació a l’est va ser vista en general pels nouvinguts al club comunitari com una simple oportunitat econòmica, com la possibilitat d’aprofitar-se de la deslocalització industrial que sofrien els països occidentals, de competir amb ells en la rebaixa dels costs salarials i, alhora, de rebre substanciosos ajuts comunitaris per a la reconversió productiva. Però, malauradament, tenim a la vista una enèsima demostració que, quan la cosa es complica, molts governants no tenen cap voluntat d’estar “a las duras y a las maduras”, i eixa actitud fa trontollar els principis bàsics en què s’assenta l’experiment polític-social que anomenen Europa.

És cert que tampoc no ajuda la pretensió d’un lideratge exclusiu exercit per l’anomenat Eix Franc-Alemany, la qual cosa alça molt de recel i hauria de trobar contrapesos. Ni tampoc la posició sempre per lliure del Regne Unit, ni menys encara la postura simpàtica del nostre inefable president del govern, senyor Rajoy, per a qui “una cosa es ser solidario y otra es serlo a cambio de nada”, frase que demane siga esculpida en marbre a les portes de La Moncloa per a recordatori etern. En definitiva, hi ha molts dèficits en el sentiment cívic que hauria d’aglutinar-nos en l’empresa comú, que no és cap altra que la d’utilitzar les terribles experiències històriques viscudes al sòl europeu per tal de bastir un espai de llibertat, progrés i integració.

Mentrestant, l’arribada de persones refugiades no es detura, i hem de pensar ja què és el que podrem oferir quan vinga l’hivern als llocs on s’amunteguen tants éssers indefensos. Per la part que ens toca, milers i milers dels nostres conciutadans ja s’han posat a disposició dels plans de contingència elaborats pel Consell de la Generalitat Valenciana, què està a l’espera de les (encara) obligatòries instruccions de Madrid per a poder desplegar la seua tasca solidària. El País Valencià ha abandonat la via de la corrupció i el malbaratament per mamprendre el camí de la solidaritat constructiva, amb els de dins i amb els de fora. M’agradaria que el infamat aeroport de Castelló, a més de per a rebre alguns avions de turisme low cost, servira també com a porta d’entrada a casa nostra de les refugiades i refugiats que busquen una esperança que no els hem de negar.

Article publicat a laveupv

Dèficits

El Consell de la Generalitat Valenciana va anunciar a principi de l’estiu que demanarà al Govern de l’Estat que el pressuposts generals per a 2016 contemplen el dèficit d’inversions arrossegat pel PV en aquesta legislatura, calculat en 1.679 milions d’euros, i que igualment demanarà que li pertoque al nostre territori l’11%  de les inversions totals, en atenció al volum que la població valenciana representa respecte del conjunt estatal; i tot això, amb el propòsit de poder-nos ubicar en la mitjana espanyola, la qual cosa suposa una clara reivindicació de justícia distributiva.

El dèficit pressupostari abunda en una situació de discriminació econòmica evident, agreujada per l’alegria malbaratadora i la corrupció omnipresent generada durant els molts anys de control polític institucional exercit pel Partit Popular a casa nostra.  Malauradament, la discriminació de la societat valenciana s’estén a altres àmbits igualment preocupants, com ara el de la representació política, del qual vull ocupar-me amb cert deteniment.

L’article 68.1 de la Constitució Espanyola fixa en un mínim de 300 i un màxim de 400 els integrants del Congrés dels Diputats. Salomònicament, les eleccions generals de 1979 triaren 350 congressistes, xifra que s’ha mantingut invariada des d’aleshores, tot i que la població espanyola ha augmentat des dels 37.757.534 ciutadans al 1979, fins als 46.464.000 constatats a la fi del 2014. Això suposa que la població de l’Estat ha crescut més del 20% però es manté el mateix nombre de diputades i diputats, amb la conseqüència que la seua representativitat ha disminuït poderosament: al 1979, la mitjana estatal suposava que un diputat costava 107.878 vots, mentre que actualment ja en costa 132.754. Aquesta pèrdua de representativitat ha esta major, però, al cas valencià, on les xifres també ens porten per la via de la discriminació. Vegem-ne.

Al 1979, el País Valencià tenia empadronades 3.553.982 persones i triava un total de 29 diputades i diputats, dels quals 5 ho eren per la circumscripció de Castelló, 9 per la d’Alacant i 15 per la de València. En acabar 2014, la població del País Valencià puja a 5.004.844 persones, que han de ser representades al Congrés per un total de 33 diputats, dels quals 5 corresponen a Castelló, 12 a Alacant i 16 a València. La conclusió és òbvia: mentre que la població valenciana ha augmentat un 30% en el període que ara contemple, en canvi la xifra de diputats corresponents sols s’ha incrementat el 13,80%, i això suposa que mentre que un diputat o diputada electe pel País Valencià representava al 1979, com a mitjana, a 122.551 persones, actualment ha de representar a 151.662, quan resulta que la mitjana espanyola està més baixa, exactament en un congressista per cada 132.754 ciutadanes i ciutadans. Si ens aplicaren eixa mitjana, els 33 diputats que ara enviem (finalment enguany enviarem 32, un menys, ja que la circumscripció de València perd un escó pel descens de població) al Congrés haurien d’augmentar fins quasi 38.

Estem, per tant, davant un clar dèficit democràtic que caldria compensar. Una bona solució podria consistir en reformar l’esmentat article 68 de la Constitució per tal de suprimir les províncies com a demarcacions electorals i substituir-les per les Comunitats Autònomes, amb la qual cosa el sistema no hauria de patir les conseqüències negatives de l’excessiva sobre-representació atorgada a entitats provincials poc poblades, la qual obeeix a la consideració d’interessos caciquils propis de l’estructura política decimonònica però incompatibles amb la societat actual. El problema està, com és ben sabut, en la dificultat d’obtenir el vot favorable de les tres cinquenes parts de Congrés i Senat per tal de, como preceptua el seu article 167, procedir a la modificació constitucional adient. Nogensmenys, un primer pas, més fàcil d’implementar, seria la reforma de la Llei Electoral per augmentar fins 400 el nombre de membres del Congrés, tot procurant que eixe increment es traduïra en l’eliminació de les desigualtats dalt esmentades,i aconseguir així una aproximació de totes les circumscripcions existents a la mitjana estatal de representativitat.

És l’hora de reivindicar, des de la consciència de ser una societat discriminada i maltractada pel poder central en tots els aspectes, també en el del valor dels nostres vots. Estic convençut que, ben aviat, Compromís enviarà al Congrés una important representació de diputades i diputats que sabran aprofitar l’absència de majories absolutes i de ‘rodillos’ parlamentaris per tal d’obtenir el  que en justícia ens pertoca.

Article publicat a laveupv

Una proposta per al poble sahrauí

El 19 de novembre del 2015 es compliran 40 anys de la vergonyosa decisió del govern espanyol d’abandonar la seua província sahrauí a favor dels veïns Marroc i Mauritània. Aquest pas, adoptat la mateixa nit prèvia a la mort del dictador Franco, va obeir a interessos geoestratègics favorables a l’imperialisme nord-americà, en el marc d’una guerra freda els supòsits bàsics de la qual passaren a la història ja fa temps. Malgrat això, l’exili forçat del poble sahrauí als camps de refugiats del sud d’Algèria continua sent un problema de primera magnitud des de l’òptica humanitària. Incrementar la solidaritat envers eixe poble que malviu al desert i, alhora, avançar cap a una propera resolució del conflicte, són qüestions actuals que la nostra agenda de política exterior hauria de posar al primer plànol. Aprofitant la intensitat del moment polític obert per les eleccions municipals i autonòmiques, la Federació d’Associacions de Solidaritat amb el Poble Sahrauí del País Valencià (FASPS-PV) va organitzar una taula redona on vaig ser convidat a participar en nom de Compromís, i on totes les formacions veníem emplaçades a formular les respectives propostes.

Com vaig tindre ocasió de dir, l’aportació de Compromís passa per distingir entre els vessants humanitari i polític del contenciós del Sahara. Des del punt de vista estrictament humanitari, entenem que hauria d’existir un consens unànime entre tots els partits per tal d’incrementar l’ajut oficial, què s’hauria de traduir en finançament i simplificació burocràtica per al funcionament al territori espanyol de les Cases de Malats on el govern sahrauí evacua els xiquets i persones adultes amb malalties que no poden ser curades amb la precarietat de mitjans de què es disposa allà. És igualment important l’ajut a les escoles que funcionen als campaments de refugiats, i especialment a les escoles per a menors discapacitats que estan ara posant-se en marxa. És també essencial la cooperació per a les infraestructures d’aigua corrent, i igualment interessa ajudar en els projectes culturals que obrin eixe poble al món.

Des del punt de vista polític, cal remarcar que tots els governs que s’han succeït des de la Transició fins al present han dedicat pocs esforços per evitar la progressiva marroquinització imposada del territori i a desencallar la paràlisi del procés descolonitzador a Nacions Unides, Compromís ha assumit en la seua integritat els mínims d’actuació plantejats per FASPS-PV, i igualment està desplegant una intensa tasca als fòrums parlamentaris on hi és present (Europarlament, Congrés dels Diputats, Corts Valencianes), tendents a implicar les institucions europees i el govern espanyol en la recerca d’una solució política al conflicte i en evitar el plantejament de més moratòries en la celebració del referèndum d’autodeterminació, en la línia de la recent i lamentable Resolució del Consell General de Nacions Unides nº 2218, de 28 d’abril de 2015. Pensem que l’exemple de Timor Oriental, territori envaït per Indonèsia en la mateixa època que ho va ser el Sahara però recentment descolonitzat, demostra que l’esforç continuat de la comunitat internacional pot aconseguir reparar aquestes injustícies.

Compromís, a més, aposta pel ple reconeixement diplomàtic de la República Àrab Sahrauí Democràtica, en línia amb la postura mampresa per més de 40 països arreu del món i per la Unió Africana, i per eixe motiu hem protestat recentment per la presència de l’expresident Rodríguez Zapatero a les jornades organitzades pel Fòrum Crans-Montana a la ciutat sahrauí de Dakhla, ocupada il·legalment pel Marroc, els dies 12 i 13 de març d’enguany.

Però, sens dubte, la nostra proposta més avançada actualment és la de promoure una reforma de l’article 22 del Codi civil per tal d’eixamplar als antics residents a la pretèrita província del Sahara i a llurs descendents el benefici de reduir a sols dos anys (i no deu) el temps de residència a Espanya requerit per accedir a la nacionalitat espanyola, equiparant-los així a iberoamericans, andorrans, filipins, ecuatoguineans, portuguesos i sefardites, tots pobles considerats com especialment lligats històricament al nostre Estat. Es tracta d’una mesura de justícia elemental, que a més els permetria eixir de la seua situació d’apatridia actual i més endavant, quan el seu país arribés a ésser reconegut com a Estat per Espanya, es complementaria amb la concertació d’un tractat de doble nacionalitat que els deixaria gaudir d’ambdues, en consonància amb allò disposat actualment amb diversos països llatinoamericans.

Per a Compromís la desmemòria no ha de ser mai l’eix de l’actuació política, tampoc amb el poble sahrauí, i esperem que ben aviat s’aprecien avanços concrets cap a una solució definitiva de la injustícia i l’abandonament que pateix. Ja n’hi ha prou.

Article publicat a laveupv

Mercats i polítics

El mercat és, per excel·lència, un lloc creat i mantingut per la política. Des de l’Antiguitat, una de las més preades atribucions dels governants era la de configurar espais acotats on es pugueren bescanviar productes amb total seguretat, a resguard d’asalts i espolis, i on, de manera molt incipient, se reprimia la competència deslleial i s’emparava el consumidor contra les pràctiques fraudulentes. Eixa prerrogativa, atribuïda en l’Edat Mitjana a reis, nobles i dignataris eclesiàstics, va ser després arreplegada pel poder civil nascut de la Revolució Francesa, i es va mostrar com un sistema útil per al foment de l’intercanvi comercial, molt millor que les vendes privades porta a porta i les transaccions itinerants. D’aquesta manera, la paraula mercat denomina actualment tant el lloc físic de transacció com ara l’ordenació jurídica que possibilita la seua operativitat, i el caràcter cada volta més virtual de les grans operacions comercials no fa més que accentuar eixe tret primigeni dalt esmentat, çò és, que tot mercat, tant el d’aliments frescs com el d’actius financers, és fill del poder públic i sense ell no seria cap altra cosa que un espai obert al conflicte, sense ordre ni regles.

L’obvietat que he relatat m’aprofita per explicar la paradoxa que al llarg de la història s’ha vingut donant, consistent en que el poder d’atracció de gents que té la seguretat oferida pel mercat ho ha convertit en escenari d’agitacions i revoltes i, simultàniament, en exponent de l’adhesió dels mercaders al governant de torn, fóra qui fóra, simplement per la necessitat humana de besar la mà a qui, amb la seua detentació del poder, està en cada moment en condicions d’assegurar, encara siga brutalment, el desenvolupament quotidià de les compra-vendes què els donen de menjar. Això explica perquè els governants no es resisteixen a donar-se banys de multitud als mercats a risc de rebre algun exabrupte o de passar per situació incòmoda, perquè resulta molt elevador de la moral saber que hi ha un espai on sempre trobaran persones obligades a engolir-se la saliva i saludar efusivament a aquell qui, agrade o no, dirigeix els guàrdies de la porra que després vindran a fer fora els carteristes i atracadors què espanten la clientela.

El polític de raça, i prou clarament als països mediterranis, és aquell que coneix aquestes paradoxes i les explota en el seu propi benefici. Blasco Ibáñez se es va guanyar València des del mercat, perquè va entendre les seues gents i va saber veure el moment en que fins i tot les venedores estaven disposades a seguir-lo fidelment, tot just quan els desastres colonials les varen  convèncer de que era millor posicionar-se contra el sistema de la Restauració, per evitar el reclutament forçós dels seus fills per a Cuba o Àfrica, abans que defensar la immediata tranquilitat de les seues col-flors i tomaques. Quan el venedor del mercat s’atreveix a mostrar-se hostil amb el governant, allò vol dir que la situació està realment mal.

Les mostres de desafecció que Na Rita Barberà ha rebut aquests dies als mercats del Cabanyal i Russafa evidencien la seua pèrdua del favor popular, i les seues infundades acusacions de que alguna formació oponent estiga orquestrant una campanya en la seua contra no són més que intents desesperats per desviar l’atenció del fet ara certament rellevant, que no és cap altre que la negativa de moltes venedores i clients a estrényer la mà de qui ha convertit les seues majories absolutes en patent despòtica per governar des del autoritarisme, la imposició a la gent, i una condescendència tan gran amb la corrupció que arriba al punt de portar en la seua llista electoral persones que ja han hagut de dimitir dels seus càrrecs presents per l’escàndol públic que han generat.  La lliçó que he obtingut gràcies als videos que han circulat arrel de les seues últimes i convulses visites és que ha perdut el favor unànim dels comerciants com a col.lectiu, i allò significa, ni més ni menys, que ja no és útil per a la ciutat que ha estat representant. Ara ja és tard per a una retirada digna.

Article publicat a eldiario.es

Què proposa Compromís contra la corrupció?

Els països industrialitzats i emergents, agrupats en el G-20, indiquen en un recent informe que la corrupció suposa actualment 2’6 bilions de dòlars, quantitat equivalent al 5% del PIB mundial. Però la corrupció no és un problema solament de xifres, sinó d’atemptat contra els principis bàsics de la convivència en igualtat d’oportunitats, i a casa nostra ens ha portat a la major estafa política, econòmica i social que s’ha conegut en dècades, unida a un descrèdit institucional immens del qual és víctima la mateixa idea de democràcia.

Compromís ha destacat per la lluita constant contra la corrupció, al carrer, a les institucions polítiques, als tribunals i sempre de manera incansable. Però, sincerament, no és eixa la nostra tasca principal. Vinguérem al món de la política des de les nostres idees de transformació social per l’esquerra, defensa de la sostenibilitat ambiental i amor al País Valencià com a espai vivencial dotat d’una entitat plena; però, malauradament, ens trobàrem la corrupció en el nostre camí i decidírem combatre-la radicalment, per honestedat, coherència i voluntat de servir. Voldríem passar ja la pàgina de la corrupció per centrar-nos en l’immediat futur de govern que vindrà rere les eleccions a Corts i municipals del 24 de maig propvinent. Però passar la pàgina no suposa ni amnisties ni amnèsies, sinó instaurar uns mecanismes que asseguren el càstg dels culpables, la recuperació dels diners balafiats i, sobretot, l’impediment de reiteracions futures. Les solucions a la corrupció seran operatives si contemplen el seu desenvolupament en el triple plànol individual, partidista i sistèmic, per a tots els qui fem propostes concretes.

Quant a la corrupció de persones aïllades que utilitzen la seua posició de poder per enriquir-se indegudament, Compromís impulsa diverses mesures:

a)    El reforçament de les sancions penals, mitjançant una bateria d’esmenes que hem presentat al Congrés en el procés de reforma del Codi Penal en marxa, i mitjançant les quals volem endurir figures com ara la prevaricació o els nomenaments il·legals.

b)    La regulació estricta de la prohibició de les “portes giratòries”, mecanisme pervers que permet als càrrecs públics retirats passar a obtenir grans beneficis treballant per a empreses amb les quals s’havien relacionat prèviament. El Butlletí Oficial de les Corts del 9 de febrer de 2015 (nº 313) publica la nostra Proposició de Llei d’Incompatibilitats i Conflictes d’Interessos de Persones amb Càrrecs Públics No Electes, amb la qual volem controlar des del president de la Generalitat fins a l’última persona que ocupe qualsevol altre lloc públic no atorgat pel vot ciutadà, atés que Diputats i Senadors ja estan sotmesos a la normativa electoral. Amb aquesta llei establirem unes limitacions estrictes mentre es tinga el càrrec, i fixarem també un període d’incompatibilitat per cinc anys rere el cessament, així com uns deures d’inhibició i abstenció.

El control en l’aplicació de la llei que proposem es confia a un Registre Valencià per l’Ètica en l’Exercici del Càrrec Públic, servit exclusivament per funcionaris de carrera triats per concurs de mèrits, que enregistrarà obligatòriament totes les declaracions de béns que hauran de fer els càrrecs públic amb caràcter previ a la seua incorporació, i controlarà l’acompliment posterior de les obligacions d’inhibició i d’abstenció en cas d’incompatibilitat, amb possibilitat d’aplicació de fortes sancions econòmiques i pèrdua del càrrec per als infractors.

El mecanisme es complementa amb la nostra presentació al Congrés dels Diputats d’una esmena per introduir un nou article al Codi Penal (art. 252 bis) que castigarà els casos més greus de conflicte d’interessos amb presó fins a 4 anys, multa i inhabilitació per a càrrec públic.

La corrupció dimanant dels partits té una solució més fàcil en el nostre marc normatiu. L’article 22.2 de la Constitució Espanyola declara il·legals les associacions que perseguisquen fins o utilitzen mitjans tipificats com a delicte. Eixa és la situació en què es troba el Partido Popular, actualment en llibertat sota fiança a causa de la seua trama organitzada i jerarquitzada per finançar-se il·legalment. Compromís té proposades esmenes al Codi Penal per introduir dos nous articles (422 bis i 422 ter) que castigaran aquestes conductes amb fortes multes, inhabilitació per obtenir ajuts públics, suspensió d’activitats i, fins i tot, la dissolució del partit.

El sanejament del sistema institucional de què ens hem dotat (justícia, òrgans consultius, bancs sostinguts amb diners públics, entitats empresarials i professionals) passaria per eliminar les quotes de partit en favor de nomenaments consensuats per totes les formacions polítiques i, també, per impulsar des del Senat i l’Europarlament l’adopció de mesures d’abast internacional per acabar amb els paradisos fiscals i sotmetre a un rígid control l’activitat dels lobbies de pressió de les grans empreses.

Totes aquestes mesures, però, han d’avalar-se imprescindiblement en una actitud vigilant per part de la ciutadania, afavorida per mesures de participació transversal, transparència i rendició constant de comptes per part dels governants. Com va dir el nostre diputat Fran Ferri en el debat sobre la reforma del Reglament de les Corts Valencianes per fomentar la participació ciutadana, cal arribar a una situació de portes obertes i parets de cristall. Impunitat i espais tancats, mai més.

Article publicat a laveupv

Diàspores, memòria i construcció d’Europa

Quan em parlaven al col.legi de l’expulsió de jueus i moriscs, ningú m’explicava què és el que realment sentirien les desenes de milers de persones afectades en el moment en que manprengueren forçadament un camí d’eixida sense retorn. Els llibres d’història donen dades fredes, però no parlen del seu sofriment real, de la sensació d’impotència, de l’angoixa, de la por sentida en arribar a païssos desconeguts que anaven a acollir-los. Diuen que molts d’ells guardaren per generacions, alguns fins avui, les claus de les cases que hagueren d’abandonar, per si alguna vegada podien tornar-hi. Tot il.lusori, al capdavall, perquè el ben cert és que, als territoris que actualment formen l’Estat espanyol, portem segles fent vida apart dels desterrats i desconeguem pràcticament tot sobre els seus descendents, possiblement perquè fa segles que moriren les últimes persones que tingueren notícies més o menys directes de l’expulsió.

N’hi ha altra diàspora, molt més recent, la dels lluitadors republicans que tingueren que passar a França a la fi de la Guerra Civil i que, tot i col.laborar posteriorment de manera destacada en la liberació del país de les mans del feixisme, es trobaren amb que les democràcies occidentals sostenien al dictador Franco fins a la seua mort, per exigències de l’escenari mundial de la Guerra Freda. He conegut a uns pocs supervivents d’entre eixos lluitadors, i també a molts dels seus fills i descendents, i en parlar amb ells sempre he trobat la mateixa malenconia i nostàlgia d’aquell qui intueix que està condemnat a ser un eslabó perdut per a les societats espanyola i valenciana futures. França està plagada d’associacions cíviques que agrupen aquestes persones, que treballen per mantenir viva la memòria de l’aportació dels republicans espanyols al país que els va acollir i, alhora, aspiren a que la seua terra d’origen no s’oblide d’ells. El seu esforç xoca amb la decidia oficial, més gran al sud del Pirineus que no pas al nord, però ben desesperançadora en qualsevol cas.

M’he en recordat d’ells aquest dies, quan acaben de reunir-se a Argelès i a Barcarès, al Rosselló, als llocs que ocupaven els camps de concentració on el govern francés va empresonar les restes de l’exèrcit republicà que creuaren la frontera al febrer del 1939. Va ser un hivern gèlid, de barracons plantats a la platja i de forats excavats a l’arena on els vençuts s’hi ficaven buscant un míser refugi, i on molts moriren de malalties i desesperació.

És una historia que varen viure els nostres avis, però sembla haver transcorregut una eternitat des d’aleshores. Desitjaria que la nostra societat tingués prou sensibilitat per assumir que, més enllà de les seues fronteres, existeix una comunitat viva de persones que no volen perdre els seus lligams amb nosaltres. No deixem que es transformen en un altre eslabó perdut i tractem-los com el que són, un punt de connexió moral indefugible amb l’Europa democràtica.

Article publicat a eldiario.es

La tolerància i els seus enemics

Davant massacres com la de Charlie Hebdo, crec que el pitjor que podem fer és sentar càtedra. No ho dic perquè minimitze el caràcter abominable d’eixos crims, ni tampoc perquè vullga utilitzar els incontables greuges d’Occident envers l’Islam com argument relativitzador d’uns assassinats simplement repulsius. Ben al contrari, estic convençut de que el diagnòstic ha de ser unívoc: estem davant de l’horror, i per tant cal actuar.

En canvi, tinc dubtes i perplexitats a propòsit de la millor teràpia aplicable. Per suposat, no accepte que ningú intente colar-nos el discurs beligerant de l’enfrontament de civilitzacions i de l’inexorable propensió a la barbàrie que suposadament tindrien la religió i la cultura musulmanes. Els fonamentalismes, malauradament, estan presents a tots els espais, també al de la civilització cristiana, i si no, que s’ho pregunten a les persones assassinades als diversos atacs a clíniques abortistes als Estats Units protagonitzats per auto-anomenats “defensors de la vida”. Tampoc podem pensar que la matança de Paris haja estat una resposta directa a la política de l’Estat francés respecte a païssos esqueixats per conflictes civils com Siria o l’Irak, en línia amb el que sí va succeïr el 11-M a Madrid. Ara, però, l’objectiu ha estat una empresa privada que es dedica a editar una revista satírica considerada intolerable pels atacants, actuació que m’ha recordat el mortífer atemptat contra El Papus esdevingut a la Barcelona de la transició a càrrec de la Triple A, organització d’ultra-dreta integrista d’infausta memòria. I, per favor, que no em vinguen els oportunistes polítics de l’establishment a retallar els drets i llibertats amb l’excusa de la “impermeabilització de fronteres” i l’estrangerització de l’atacant, perquè els criminals del Charlie Hebdo han estat ciutadans francesos, a no ser que els neguem eixa condició política i vullguem obrir la porta a la demència de les deportacions i les recerques de pureses ètniques a l’Europa actual.

La construcció abstracta que anomenem Estat no pot permanéixer impassible davant l’activitat religiosa. Les creences tenen un aspecte clarament positiu quan són el mitjà per infondre sentiment pietós a les persones i dur-les a treballar altruistament pels demés. Però les idees religioses són, també, ferment d’odi i excuses del totalitarisme més contrari a les llibertats bàsiques, i en eixe aspecte han de ser rebutjades des d’una ètica civil basada en la tolerància, que no és sinònim de la cínica indiferència davant els altres que els occidentals polits sabem practicar tan excepcionalment bé, ni tampoc cal considerar com una assignatura més del currículum escolar. La tolerància de que parle té un sentit actiu, d’acceptació de l’altre combinada amb interés real per la seua forma de ser i de comportar-se davant el Món. Parle d’una tolerància d’arrel popular, curiosa, assentada en una convicció entre alegre i amarga, com la vida mateixa, de que tots som en definitiva uns pobres diables condemnats a pagar factures i traure els fills endavant, i de que les nostres lluites han de servir per millorar les condicions reals de vida de la gent, i no per castigar a ningú amb el foc etern. Eixa tolerància haurà d’ensenyar-se a les escoles, evidentment, però també caldrà treballar a tots els àmbits per a que puga reixir naturalment del fons de la consciència social, alliberada de les capes i capes d’hipocresia que li hem dipositat damunt en els dos segles d’hegemonia burgesa que ara s’eclipsen. Els problemes, o s’aborden en la seua totalitat, o no desapareixen mai, i per això no té sentit escandalitzar-se de la presència creixent als instituts de secondària de xiquetes musulmanes amb el cap cobert per hiyabs i, alhora, no qüestionar-se l’augment dels actes de violència de gènere de que són víctimes les adolescents al nostre país a mans de les seues parelles sentimentals.

La tolerància, en suma, suposa oblidar-se de noms i d’etiquetes, i centrar-se en les persones. És una actitud que s’ha de fomentar des de baix, complicada però imprescindible per frenar la barbàrie, vinga d’on vinga. Eixe és el gran repte que, a hores d’ara, ens ha d’unificar com a europees i europeus.

Article publicat a eldiario.es

No, finalment no em presente ara a les primàries de Compromís.

No, finalment no em presente ara a les primàries de Compromís.
Vull agraïr sincerament, de cor, a totes les persones de dins i de fora de Compromís, que m’havien espentat a presentar la meua candidatura per a Corts Valencianes. Considere que ja hi ha un bon grapat de companyes i companys valuosos que han donat el pas, i entre els quals trobareu gent molt interessant per dur endavant el nostre projecte comú. Per supost, vaig a participar en el procés imparable de canvi institucional i social que ja està en marxa, des d’un altre lloc, perquè entenc que totes i tots hem d’estar disponibles per fer arribar el nostre missatge de regeneració, igualtat i progrés a tots els espais on el Poble Valencià tinga representació.

Molt d’ànim, molta força, i molt de Compromís. Fins ben aviat!

El ciment polític del Canvi

Tota construcció sòlida necessita d’un bon ciment, i l’edifici social no n’és una excepció. La cohesió de la societat s’obté a base d’idees i valors compartits per una gran majoria, per damunt de conjuntures i de diferències partidistes. La Transició espanyola va voler expressar en la seua Constitució un seguit de principis que pretesament assegurarien la democràcia i la igualtat real; al País Valencià, la reivindicació de l’Estatut d’Autonomia va ser la forma de fer palés el desig d’un poble per modernitzar el seu bagatge de segles i projectar-lo cap a un futur democràtic. A l’alçada del 2014, aquests objectius han estat pervertits per la corrupció, la patrimonialització del poder i la innoble mania de considerar els marcs legals com un simple fre a les legitimes aspiracions evolutives de la gent. De la Constitució oberta del 1978 resta ben poca cosa, i la urgència d’encetar un nou procés constituent s’ha convertit ja en tema habitual en les converses de bar. Quant a l’Estatut valencià, és un paper mullat a la vista de la infrafinanció que patim, el mínim pols reivindicatiu dels governants actuals, la seua manca d’idees per inserir-nos en el nou Món interconnectat en que vivim, i la seua propensió obscena a retallar qualsevol despesa social, per necessària que siga, abans que el menor dels seus privilegis. Continue reading El ciment polític del Canvi

Rajoy: Canvis perquè res no canvie

Com tots vostés saben, el Partido Popular és l’actual expressió orgànica quasi monolítica del peculiar fenomen que hom anomena “derechona”, una mena de tribu política i social apareguda abans de la Guerra Civil, i definitivament cristal·litzada i encapsulada pel franquisme. Els seus components valoren per damunt de tot la idea d’estatus, que no es defineix únicament en funció de la renda de cadascú, sinó per l’adhesió indestructible a un sistema de valors derivats del nacional-catolicisme que barreja l’essencialisme espanyol amb la religió (entesa a la seua manera) i amb la praxi política, amb el còctel de conseqüències que coneixem: rebuig a les llibertats civils, unió Església-Estat, repressió de l’avortament i l’homosexualitat, defensa del sosteniment públic de l’educació i sanitat privades, enyorança contínua del centralisme, despotisme en la gestió dels problemes ciutadansContinue reading Rajoy: Canvis perquè res no canvie

La transparència a la Unió Europea, el nostre Compromís

Europa és l’espai natural del poble valencià. La societat valenciana ha estat sempre projectada cap a l’altra vessant dels Pirineus, no sols pers raons culturals i geogràfiques, sinò també per la gran projecció exterior de la nostra economía.

El problema que tenim és que, fins ara, ens ha mancat una presencia política directa, però espere que les eleccions del proper 25 de maig servisquen per tenir una veu pròpia al Parlament Europeu que ens defense des dels valors del progrés social, la sostenibilitat ambiental, i la reivindicació de la identitat en peu d’igualtat amb la resta de pobles de la Unió. Continue reading La transparència a la Unió Europea, el nostre Compromís

Una nova Europa des del Sud

L’últim informe de l’OCDE revetlla que Espanya és l’estat de la Unió Europea on més s’ha eixamplat l’escletxa social arrel l’esclat de la crisi o, millor dit, l’estafa que estem patint: mentre que el 10% més ric de la població no ha notat pràcticament els seus efectes, per contra el 10% més pobre ha perdut quasi un terç de les seues rendes en el període 2007-2010. Aquesta situació s’agreuja per una política interna afavoridora dels qui més tenen, de manera que Espanya és també l’estat on els ajuts públics beneficien, d’una forma més notòria, els sectors acomodats i no pas els més dèbils.
Continue reading Una nova Europa des del Sud